14 d'octubre de 2019. El dia on tot tornava a començar.
Un nou punt de partida. Només una premissa: no es pot
restar ni indiferent ni impassible davant la injustícia. I així,
per primera vegada en molt temps, tornava a aparèixer
un motiu per caminar units, sense preguntar al del costat
a quin partit votava, si creia en la via unilateral o en la
dialogada, si era de Puigdemont o de Junqueras. Amb la
indignació, la ràbia i la impotència com a motor, el Tsunami
Democràtic feia la seva presentació oficial. Segurament, el
que més a prop ha estat l'independentisme d'una jugada
mestra. S'hi cridava llibertat, proclames antifeixistes i s'hi
cantava el Bella Ciao. I la policia carregava, i disparava
bales de goma. I la gent no se n'anava. No s'esvaïa la por,
hi era, però sorprenentment domesticada. No tenia força
suficient per imposar-se a la indignació.
