?Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i larealitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ensbarallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots,castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava moltreal. [...] Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ensdominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar dejustificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers sónasfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobardescampats per jugar. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos on s'estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molta roba estesa. Està previst que algun diaels tirin a terra. Ara la gent diu: ?els moros', ?els negres', ?elsxinos'. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passatfunciona sempre com un assaig general del present?.
