El 1878, Lluís Domènech i Montaner publicava, a la revista La Renaixensa, un article titulat En busca d'una arquitectura nacional, on defensava una escola d'arquitectura moderna pròpia, basada en la tradició local. L'elaboració d'aquesta escola catalana d'arquitectura moderna va constituir, entre 1890 i l'inici del segle XX, el projecte inspirador d'un grup notable d'arquitectes joves, afiliats en diversos graus a la Lliga Regionalista i a la Unió Catalanista, entre els quals, i de forma destacada, Josep Puig i Cadafalch.
Aquests joves arquitectes, que compartien la veneració pel passat medieval i la necessitat d'una regeneració artística, i entre els quals hi havia, a més de Puig, els noms de Gallissà, Bassegoda, Font i Gomà o Rogent, van referir-se a ells mateixos com la nova escola catalana d'arquitectura, i es van orientar cap a la producció d'una arquitectura nacional que buscava la font d'inspiració en el passat. Un projecte artístic que és inseparable del projecte del catalanisme polític que en aquells anys vertebra la Lliga Regionalista, i del qual Rohrer n'ofereix una afinada visió crítica, tot coincidint amb la celebració de l'Any Puig i Cadafalch.
La nova escola catalana és una coedició de L'Avenç amb l'Ajuntament de Barcelona.
