Hi ha fronteres que sembla que només shagin dobrir amb un conjur. No són exactament barreres, ni línies rectes, ni fan un tall net. Tampoc són fronteres imaginàries ni portes que franquegin el pas a un món paral·lel, sinó llocs, situacions i circumstàncies ben reals; frontisses entre mons que desapareixen i daltres que malden per treure el cap. Pot ser que les tinguem aquí al costat, però veure-les, entendren els mecanismes i finalment creuar-les pot demanar tota una vida. La Mila, la narradora daquesta novel·la, va néixer a finals dels anys setanta en un barri apartat i mal urbanitzat, encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. Filla de pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge, en el seu lèxic familiar més remot hi sobresurten els mots pòrtland del ciment amb què van tapar lera de casa i kennebec de les patates que plantaven a lhort. Els pares no la duien de vacances ni a sopar a fora, però la portaven a veure un curandero que un dia li va dir que tenia un do que saniria manifestant amb el temps. Ara que espera una criatura, la Mila intenta
