Margarita Ballester ha anat destil·lant la seva poesia a poc a poc, sense pressa, i aquest pas lent del temps, potser, és l'origen de la seva inusual intensitat lírica. Poesia de la precisió i de la densitat, on la mort i l'amor, la infantesa, la meditació sobre el sentit de l'escriptura o del seu abandonament, els paisatges i els temes literaris esdevenen leitmotiv dels textos, travessats per subtils gotes d'ironia i, de vegades, d'humor negre. Com escriu Josep Maria Sala-Valldaura en el pròleg, els poemes de Margarita Ballester «pouen de les capes freàtiques més pregones del seu interior: mai no penses que el poema hi ha nascut perquè sí o que no requereix una segona lectura a fi d'abastar-hi la profunditat que conté».
