Aquest llibre és el miratge d'unes memòries, el retrat d'una generació nascuda amb l'anomenada democràcia, i també a l'empara d'un món que mirava endavant amb la promesa d'un futur tan esperançador com probablement utòpic. Escrites amb intel?ligència, ironia, valentia i tendresa, aquestes pàgines enllacen a la perfecció tradició i modernitat, i traspuen a voltes ressentiment, a voltes nostàlgia per un país mitificat i per aquella part del riu on "ja no nedarà mai més".
Adrià Pujol ens convida a trepitjar l'Empordà, conscient que és matèria molt suada, trillada, enaltida i batuda. Per això ho fa fugint de convencionalismes, de tòpics i amb la sinceritat de qui escriu sobre un món que estima i que per això mateix no simplifica. Serveix el joc des de les dues bandes de la barrera, perquè al capdavall és un empordanès de Barcelona o un barceloní de l'Empordà, en qualsevol cas "un neuròtic del seu passat".
Amatent als tòtems que l'han precedit, però ignorant-los el punt just, l'autor ens descriu paisatges, esdeveniments i persones amb una llengua vivaç, rica, potent, i sovint al llindar del joc de paraules. "L'endemà de morir-se'm la mare, de nit me'n vaig anar de festa, pel poble, flanquejat pels amics de sempre que, en aquest cas, se'ns veia realment desorientats, perquè érem joves...".
